Blog personal de Xoxe García (Elendil) on aniré posant experiencies de les meves aficions
Aquest any si
xoxe | 19 Setembre, 2005 23:11
Ja va finalitzar el Matagalls-Montserrat i de la millor manera possible, aquest any si ho he aconseguit i és un assoliment molt important per al meu a nivell personal. Una travessia que tenia pendent des de l'any passat al quedar-me en “el Pla de la *Garga” en el control 2 per un atac de migranya que em va impedir continuar, però fins a ahir, que vaig acabar la travessia no estava segur que fora per això o perquè senzillament no vaig poder més físicament. Aquest any no em tornaria a donar migranya atès que em vaig prendre les meves pastilles per a la migranya pel que, si em quedava en el camí, sabria llavors com va ser el veritable motiu del meu abandó prematur de l'any passat.
Faré un resum del Matagalls-Monserrat d'aquest any però, a causa de el seu llargísim recorregut, m'estendré un poc.
Vam arribar Germán, Félix i jo a Coll Fornic a les 16:15 amb el cotxe de Dimas (un amic de Germán) i encara que nuvolós, no plovia. Als pocs minuts em va cridar Fernando (amic meu des de la infància) per a dir-me que ja havia arribat. Una vegada realitzades les presentacions de costum ens vam dirigir a l'instant d'inscripció per a recollir la targeta de participació i de passada perquè Félix s'inscrivís en la travessia atès que no havia realitzat àdhuc l'ingrés. Una vegada això ens dirigim a l'assignació d'hora de sortida i ens va tocar les 18:38, pel que encara ens quedaven 2 hores per a la sortida i la sortida oficial es realitzava a les 17:30. Amb aquest marge de descans ens dirigim a un prat per a preparar-nos per a la sortida (esparadraps, benes i baselina per als peus, relaxació, estiraments, etc.) i just quan estava la majoria sense calçat va començar a ploure, però no a ruinejar sinó més aviat a diluviar pel que corrent ens vam haver de posar els calçats de nou sense haver realitzat les cures i precaucions convenients i buscar un refugi una mica fiable en un lloc on no hi ha sostres i vam cometre l'error de posar-nos sota un grup d'arbres (gran error però si caigués un raig hauria de triar que arbre caure entre més de 2.300 participants del Matagalls-Montserrat, molta dolenta sort tindríem si caigués en el nostre) i allí on vam anar havia un noi que s'havia muntat un tendal casolà i ens va convidar a ficar les nostres maletes atès que tots no cabíem en l'i així vam fer.
Vam poder observar com multitud de gent tornava als seus cotxes i donaven la travessia acabada sense haver-la començat tan si més no. Gras error i tota una pena però cadascun és lliure de fer el que vulgui, no?
L'hora s'apropava però la pluja no remetia però… la sort estava amb nosaltres, als 5 minuts de començar nosaltres a caminar, quan ja estàvem preparats en el punt de sortida es va realitzar el que tant desitjàvem, deixar de ploure. Tota una sort que no obstant això, els quals havien sortit entre les 17:30 i 18:30 no havien tingut aquesta sort i van haver de sortir amb tot el ruixat (calamarsa inclosa) que estava caient.
Va arribar les 18:38 anhelada i vam començar a caminar, feliços, riallers davant l'eterna espera d'un any perquè comencés la travessia.
Una hora i escaig després d'haver començat arribem a La Calma on es troba el primer punt de control on estàvem els quatre (malament aniríem si no estiguéssim a tan prompta distància de la sortida) i seguim caminant.
La cosa es va començar a fer difícil entre el Collet de St. Martí de Tagament i Aiguafreda doncs era un camí pedregós de terra i amb la pluja s'havia convertit en un perillós camí de fang i fang on tots anàvem relliscant i derrapant i estàvem posant els 5 sentits per a poder superar els paranys que ens estava preparant.
Quan més es complicava la cosa més nerviosos estàvem, Germán va caure tres vegades en aquest camí i els quatre relliscàvem i estàvem a punt de caure més d'una vegada. En aquest punt on del perill fèiem broma, la cua interminable de caminants es va parar de cop i volta durant alguns minuts. Durant aquesta espera van sorgir diversos dubtes, algú molt lent estava ocasionant la cua, algú haurà caigut, etc. i efectivament va ser la pitjor i indesitjada sospita el que havia ocorregut atès que la cua va tornar a caminar i als 7 minuts de començar a caminar de nou trobem alguna cosa extremadament desagradable. En un petit salt ple de fang i llot, en una roca, la trobem tenyida de sang, no sang d'un cort ni ferida superficial sinó sang espessa i més negra que vermella banyant aquesta maleïda taca vermella. Això ens va gelar la sang i vam anar, si cap, més a poc a poc i més cuidat amb el camí que abans, les bromes es van convertir en silenci sepulcral que no es trencaria fins a arribar A Aiguafreda freda com el nostre propi cos. A pesar de no conèixer a l'accidentat, aquí i ara li desitjo la seva prompta millora i sort per al pròxim any. Aquest accident és una mica que havíem oblidat tots però és una més de les innombrables possibilitats i problemes que poden sorgir en una travessia com aquesta de vuitanta i tants quilòmetres.
Arribem els quatre pràcticament alhora encara que Félix va trigar un poc més a arribar atès que s'havia retardat i quan va arribar nosaltres ja havíem realitzat les nostres cures i cridades pertinents (Germán cridant a Eva, Fernando cridant a un amic per a saber el resultat del partit del Mallorca i a la seva núvia i jo manant SMS a Tina dient que ja estàvem a Aiguafreda). Comentem a Félix que li esperaríem però l'ens va comentar que l'anava per a estona atès que s'anava a fer un piti i a prendre un tallat en el bar abans de tornar a caminar pel que nosaltres vam tornar a la caminada, ja en aquest moment anàvem amb retard a causa de la demora de l'accident i l'extrem cuidat pel camí de fang que havíem deixat endarrere.
Al seguir caminant em vaig trobar diversos punts fatídics per a mi, un va ser el del Carrer de l'Estació on feia un any va passar Tina per a buscar-me al retirar-me de la travessia i amb veu trista l'hi vaig dir als meus companys “Aquí va ser on Tina em va recollir l'any passat després de la meva retirada” em va doldre molt llavors i em dol ara recordar-lo per diversos motius, entre ells haver-la molestat al fer-la venir a per el meu i pensar haver-la defraudat després del meu immens i immillorable currículum en la muntanya i haver-la molestat en els seus quefers al fer-la anar a un poble que li era desconegut, l'altre punt és que al pujar aquell pesat camí que puja cap al Pla de la Garga em vaig trobar amb el punt que em va veure decaure, el punt on vaig fracassar, el punt on el meu cap semblava esclatar a causa de les migranyes i vaig tornar per on havia vingut creuant-me amb moltes persones, unes em miraven amb tristesa, altres amb cara de broma, mai les oblidaré, com no oblidaré els focus de les seves llanternes enllumenant-me la cara i empitjorant les meves migranyes.
Tot allò va passar i vaig arribar dalt adonant-me que l'any passat em vaig quedar a pocs metres del cim d'aquell monticle. A l'arribar dalt ja havia realitzat un deute pendent, superar aquest tram després d'un any.
Caminant per un agraït pla després de tan ardu camí i als pocs metres es trobava el Control 2 segellant amb orgull la meva targeta i a molt pocs metres el punt de avituallament on havia una important cua per a agafar el sopar i vam tornar a reunir-nos els tres atès que en la pujada ens havíem separat i Nando i Germán es van sumar a la cua al costat de mi, Félix va arribar un poc més tard i se'ns va unir. Record amb alegria aquests meravellosos sándwiches que havia preparats per als participants, el Sándwich clàssic de pernil i formatge (el qual estava de mort) i altre cridat Beyoncé que era el vegetal, ambdós estaven de por, em vaig menjar tres d'ells, un got de brou molt bo per cert i un cafè que no ho estava tant. Una vegada tots sopats vam procedir a continuar la marxa. Sense novetats prosseguim la marxa, cadascun al seu ritme encara que dels quatre que érem ens havíem diferenciat pels ritmes de marxa que anàvem seguint de manera que el primer grup era el de Nando i Germán que anaven davant atès que el ritme al que anaven per al meu ho trobava excessiu, després el meu grup en el qual caminava jo a la meva bola i Félix darrere també al seu ritme encara que dosant excessivament les forces al meu pareixer.
En tots els avituallaments i punts de control ens trobàvem i després d'alguns pocs minuts de descans, relax, cures i menjar procedíem la marxa i tornàvem a separar-nos. Nando començava a tenir problemes amb els engonals atès que començava a tenir-les excessivament irritades fent-li parar contínuament per a poder guarir-se-les o protegir-se-les.
Va arribar l'equador de la marxa on em vaig trobar amb Germán encara que millor dit l'em va trobar ell a mi atès que jo no ho havia vist i em va saludar. Em vaig sorprendre perquè anava tot sol i no hi era en Nando i li vaig preguntar per la seva situació suposant que hi seria més endavant, Germán em va dir que era rar atès que s'havia quedat endarrere perquè els engonals estaven pitjor, molt pitjor (cosa que Nando posteriorment em va assegurar al comentar-me que li estaven sagnant) i es quedaria a Sant Llorenç de Savall i uns coneguts seus que també es retiraven ho acompanyarien a Barcelona.
Vam estar bastant temps menjant a Sant Llorenç de Savall i Félix trigava molt a arribar, cosa que ens sorprenia (poc més tard i amb una cridada ens va dir que es retirava també en aquest punt).
Sant Llorenç de Savall va anar un punt difícil atès que tant Germán com jo ens havíem marejat en el camí cap a aquest poble, vam perdre l'equilibri un parell de vegades i jo fins i tot arribi a veure ovnis i estrelles que es movien fent coses rares, símptoma no molt bo.
A causa de això i que ens quedava la meitat de camí, que eren les 4:30 de la nit i el nostre estat físic penos, Germán em comento d'arribar fins a la Mola i retirar-nos en el Coll de ses Tenalles, un lloc fàcil de trobar i comunicat perquè Tina ens vingués a buscar. A pesar de dir-me'l entre de debò i la broma, em vaig negar rotundament, havíem fet la meitat de camí i per collons faríem la resta costés el que costés. A German no fa falta repetir-li les coses dues vegades i va accedir a seguir i amb més pena que amb glòria iniciem la nostra marxa pels bells carrers de Sant Llorenç i tornant a trepitjar camins de cabra comencem a ascendir pels vessants de la mola. Al cap d'unes quantes hores d'una marxa pesada i cansada va començar a sortir un nou enemic, el sol el qual també va participar en el nostre retard ja acumulat i a multiplicar el nostre cansament i desesperació. Entre el punt de avituallament de Sant Llorenç i el següent, que es trobava a 13 quilòmetres no havia gens d'aigua i es noto, vagi si es va notar, va anar un camí tortuos en el qual li vaig dir a Germán que no es retardés i seguís el seu ritme doncs no volia ralentir-lo i amb això cansar-lo més del que estava. Durant aquest tram de 13 quilòmetres ho vaig passar realment malament, vaig començar a sofrir lipotimia i em vaig parar bastants vegades, més de les desitjades amb un gran mareig en camins molt perillosos per a perdre l'equilibri. Reconec que ho vaig passar excessivament malament tement seriosament per mi. Fins i tot vaig arribar a demanar, amb molta pena, aigua a alguns companys que m'anaven avançant-me i es paraven preguntant el meu estat de salut que molt amablement em van oferir. Com vaig poder vaig seguir caminant un *largísimo tros o pot ser que no ho era però al meu em va semblar inoblidable, amb el sol pegant-me sense parar en el cos i fent que sués la poc aigua que em quedava en el cos fins a arribar a la urbanització de Cavall Bernat, una urbanització en la qual no vaig trobar cap font per a calmar la increïble sed que tenia i pregunti a dues o tres companys on dimonis es trobava el punt de avituallament i tots amb la mateixa resposta “ja deu estar prop” “ha d'estar per aquí" però jo seguia caminant sense trobar-lo fins que per fi, des de lluny, al prendre una corba, ho vaig trobar i accelerant amb un pas penós i els muscles destrossats per la motxilla, vaig arribar fins a l'i vaig començar a beure com un boig.
Aquest punt era el de Rigués de les Arenes on havia un munt de gent i que van veure els meus ulls, en aquest punt havia Donuts, Xocolata, Suc i galetes amb Xocolata allò em va semblar el edén i tot un oasi en el qual em vaig servir a gust. Just a l'arribar vaig rebre una cridada, la de Germán preguntant on estava i l'hi vaig dir, em va comentar que estava llavors a uns pocs metres, darrere d'un cotxe dels Mossos d´Esquadra i que anés cap a l'i això vaig fer. Ho vaig trobar malament, molt malament físicament i jo ho estava també i en la meva desesperació de cansament li vaig dir una mica del com ara em penedeixo però no m'avergonyeixo de recordar-lo, “Germán, això s'ha acabat per a mi, no puc seguir més” tenia els peus destrossats igual que l'esquena però l'em va dir “Xoxe, tinc un esquinç de turmell, l'altre està obert i tot just puc caminar però penso arribar fins a Montserrat ja que estic aquí, a 22 quilòmetres de la meta, no ho deixare ara i tu vindras amb mi” em va comentar que tot era psicològic i que si el, a pesar de la seva lamentable situació de salut podia seguir i fins i tot acabar, jo també podria i em va animar, em va animar moltíssim atès que el meu estat anímic era patètic i vam començar a caminar.
Un poc davant i després de moltíssims quilòmetres trobem l'anhelada meta des de lluny, era Montserrat i això ens va animar bastant, jo em vaig parar a fer-li fotos i Germán va cridar a Eva per a fer-li un resum de com estàvem (per cert, tenia un pollastre al Ast esperant-li a casa seva) i seguim caminant, aquesta vegada amb la moral pels núvols al veure aquesta muntanya llunyana però la vèiem i físicament destrossats.
Creuem Vacarisses i ens dirigim a Monistrol sense problemes encara que tornàvem a sofrir el problema de l'aigua i havia una font d'aigua gens més arribar A Monistrol i Germán va dir el més savi de la travessia “Aquesta aigua és mitja vida” quanta raó tenia, ja teníem sed i ni tan sols havíem començat a ascendir el Montserrat” Amb pena i separant-nos, cadascun al seu ritme comencem a ascendir la muntanya fins a arribar al cim, aquest cim que fa unes hores el donàvem per perdut, allà hi erem. El nostre objectiu s'havia complert, Tina va venir a buscar-nos i després d'uns minuts de repòs, celebració i dolor vam recollir els nostres diplomes i trofeus certificant la nostra arribada a la meta i haver aconseguit el nostre somni, realitzar la Matagalls-Montserrat en menys de 24 hores. Érem felices encara que físicament destrossats però ho aconseguim, 23 hores caminant, sofrint, pensant, suant però ho aconseguim.
D'aquesta caminada em sorgeixen diverses coses, si Germán o jo haguéssim anat sols, em sembla que cap hauria arribat a la meta, si vam dosar bé les forces es pot arribar i els problemes d'altres anys poden ser molt útils per als pròxims.
Espero que l'any que ve els quatre i els quals puguin venir amb nosaltres arribin i sentin el mateix que vam sentir Germán i jo. Espero que tota aquesta gent que diu “Ja són ganes de voler passar-lo malament” s'apunti i senti aquesta superació i coneixement del cos, de la força de la ment i de l'esperança”.
Gràcies C.E.Gracia per organitzar i muntar tan bé aquesta travessia i gràcies Germán per haver estat amb mi en tot moment i compartir amb mi aquesta meravella que hem realitzat.
Faré un resum del Matagalls-Monserrat d'aquest any però, a causa de el seu llargísim recorregut, m'estendré un poc.
Vam arribar Germán, Félix i jo a Coll Fornic a les 16:15 amb el cotxe de Dimas (un amic de Germán) i encara que nuvolós, no plovia. Als pocs minuts em va cridar Fernando (amic meu des de la infància) per a dir-me que ja havia arribat. Una vegada realitzades les presentacions de costum ens vam dirigir a l'instant d'inscripció per a recollir la targeta de participació i de passada perquè Félix s'inscrivís en la travessia atès que no havia realitzat àdhuc l'ingrés. Una vegada això ens dirigim a l'assignació d'hora de sortida i ens va tocar les 18:38, pel que encara ens quedaven 2 hores per a la sortida i la sortida oficial es realitzava a les 17:30. Amb aquest marge de descans ens dirigim a un prat per a preparar-nos per a la sortida (esparadraps, benes i baselina per als peus, relaxació, estiraments, etc.) i just quan estava la majoria sense calçat va començar a ploure, però no a ruinejar sinó més aviat a diluviar pel que corrent ens vam haver de posar els calçats de nou sense haver realitzat les cures i precaucions convenients i buscar un refugi una mica fiable en un lloc on no hi ha sostres i vam cometre l'error de posar-nos sota un grup d'arbres (gran error però si caigués un raig hauria de triar que arbre caure entre més de 2.300 participants del Matagalls-Montserrat, molta dolenta sort tindríem si caigués en el nostre) i allí on vam anar havia un noi que s'havia muntat un tendal casolà i ens va convidar a ficar les nostres maletes atès que tots no cabíem en l'i així vam fer.
Vam poder observar com multitud de gent tornava als seus cotxes i donaven la travessia acabada sense haver-la començat tan si més no. Gras error i tota una pena però cadascun és lliure de fer el que vulgui, no?
L'hora s'apropava però la pluja no remetia però… la sort estava amb nosaltres, als 5 minuts de començar nosaltres a caminar, quan ja estàvem preparats en el punt de sortida es va realitzar el que tant desitjàvem, deixar de ploure. Tota una sort que no obstant això, els quals havien sortit entre les 17:30 i 18:30 no havien tingut aquesta sort i van haver de sortir amb tot el ruixat (calamarsa inclosa) que estava caient.
Va arribar les 18:38 anhelada i vam començar a caminar, feliços, riallers davant l'eterna espera d'un any perquè comencés la travessia.
Una hora i escaig després d'haver començat arribem a La Calma on es troba el primer punt de control on estàvem els quatre (malament aniríem si no estiguéssim a tan prompta distància de la sortida) i seguim caminant.
La cosa es va començar a fer difícil entre el Collet de St. Martí de Tagament i Aiguafreda doncs era un camí pedregós de terra i amb la pluja s'havia convertit en un perillós camí de fang i fang on tots anàvem relliscant i derrapant i estàvem posant els 5 sentits per a poder superar els paranys que ens estava preparant.
Quan més es complicava la cosa més nerviosos estàvem, Germán va caure tres vegades en aquest camí i els quatre relliscàvem i estàvem a punt de caure més d'una vegada. En aquest punt on del perill fèiem broma, la cua interminable de caminants es va parar de cop i volta durant alguns minuts. Durant aquesta espera van sorgir diversos dubtes, algú molt lent estava ocasionant la cua, algú haurà caigut, etc. i efectivament va ser la pitjor i indesitjada sospita el que havia ocorregut atès que la cua va tornar a caminar i als 7 minuts de començar a caminar de nou trobem alguna cosa extremadament desagradable. En un petit salt ple de fang i llot, en una roca, la trobem tenyida de sang, no sang d'un cort ni ferida superficial sinó sang espessa i més negra que vermella banyant aquesta maleïda taca vermella. Això ens va gelar la sang i vam anar, si cap, més a poc a poc i més cuidat amb el camí que abans, les bromes es van convertir en silenci sepulcral que no es trencaria fins a arribar A Aiguafreda freda com el nostre propi cos. A pesar de no conèixer a l'accidentat, aquí i ara li desitjo la seva prompta millora i sort per al pròxim any. Aquest accident és una mica que havíem oblidat tots però és una més de les innombrables possibilitats i problemes que poden sorgir en una travessia com aquesta de vuitanta i tants quilòmetres.
Arribem els quatre pràcticament alhora encara que Félix va trigar un poc més a arribar atès que s'havia retardat i quan va arribar nosaltres ja havíem realitzat les nostres cures i cridades pertinents (Germán cridant a Eva, Fernando cridant a un amic per a saber el resultat del partit del Mallorca i a la seva núvia i jo manant SMS a Tina dient que ja estàvem a Aiguafreda). Comentem a Félix que li esperaríem però l'ens va comentar que l'anava per a estona atès que s'anava a fer un piti i a prendre un tallat en el bar abans de tornar a caminar pel que nosaltres vam tornar a la caminada, ja en aquest moment anàvem amb retard a causa de la demora de l'accident i l'extrem cuidat pel camí de fang que havíem deixat endarrere.
Al seguir caminant em vaig trobar diversos punts fatídics per a mi, un va ser el del Carrer de l'Estació on feia un any va passar Tina per a buscar-me al retirar-me de la travessia i amb veu trista l'hi vaig dir als meus companys “Aquí va ser on Tina em va recollir l'any passat després de la meva retirada” em va doldre molt llavors i em dol ara recordar-lo per diversos motius, entre ells haver-la molestat al fer-la venir a per el meu i pensar haver-la defraudat després del meu immens i immillorable currículum en la muntanya i haver-la molestat en els seus quefers al fer-la anar a un poble que li era desconegut, l'altre punt és que al pujar aquell pesat camí que puja cap al Pla de la Garga em vaig trobar amb el punt que em va veure decaure, el punt on vaig fracassar, el punt on el meu cap semblava esclatar a causa de les migranyes i vaig tornar per on havia vingut creuant-me amb moltes persones, unes em miraven amb tristesa, altres amb cara de broma, mai les oblidaré, com no oblidaré els focus de les seves llanternes enllumenant-me la cara i empitjorant les meves migranyes.
Tot allò va passar i vaig arribar dalt adonant-me que l'any passat em vaig quedar a pocs metres del cim d'aquell monticle. A l'arribar dalt ja havia realitzat un deute pendent, superar aquest tram després d'un any.
Caminant per un agraït pla després de tan ardu camí i als pocs metres es trobava el Control 2 segellant amb orgull la meva targeta i a molt pocs metres el punt de avituallament on havia una important cua per a agafar el sopar i vam tornar a reunir-nos els tres atès que en la pujada ens havíem separat i Nando i Germán es van sumar a la cua al costat de mi, Félix va arribar un poc més tard i se'ns va unir. Record amb alegria aquests meravellosos sándwiches que havia preparats per als participants, el Sándwich clàssic de pernil i formatge (el qual estava de mort) i altre cridat Beyoncé que era el vegetal, ambdós estaven de por, em vaig menjar tres d'ells, un got de brou molt bo per cert i un cafè que no ho estava tant. Una vegada tots sopats vam procedir a continuar la marxa. Sense novetats prosseguim la marxa, cadascun al seu ritme encara que dels quatre que érem ens havíem diferenciat pels ritmes de marxa que anàvem seguint de manera que el primer grup era el de Nando i Germán que anaven davant atès que el ritme al que anaven per al meu ho trobava excessiu, després el meu grup en el qual caminava jo a la meva bola i Félix darrere també al seu ritme encara que dosant excessivament les forces al meu pareixer.
En tots els avituallaments i punts de control ens trobàvem i després d'alguns pocs minuts de descans, relax, cures i menjar procedíem la marxa i tornàvem a separar-nos. Nando començava a tenir problemes amb els engonals atès que començava a tenir-les excessivament irritades fent-li parar contínuament per a poder guarir-se-les o protegir-se-les.
Va arribar l'equador de la marxa on em vaig trobar amb Germán encara que millor dit l'em va trobar ell a mi atès que jo no ho havia vist i em va saludar. Em vaig sorprendre perquè anava tot sol i no hi era en Nando i li vaig preguntar per la seva situació suposant que hi seria més endavant, Germán em va dir que era rar atès que s'havia quedat endarrere perquè els engonals estaven pitjor, molt pitjor (cosa que Nando posteriorment em va assegurar al comentar-me que li estaven sagnant) i es quedaria a Sant Llorenç de Savall i uns coneguts seus que també es retiraven ho acompanyarien a Barcelona.
Vam estar bastant temps menjant a Sant Llorenç de Savall i Félix trigava molt a arribar, cosa que ens sorprenia (poc més tard i amb una cridada ens va dir que es retirava també en aquest punt).
Sant Llorenç de Savall va anar un punt difícil atès que tant Germán com jo ens havíem marejat en el camí cap a aquest poble, vam perdre l'equilibri un parell de vegades i jo fins i tot arribi a veure ovnis i estrelles que es movien fent coses rares, símptoma no molt bo.
A causa de això i que ens quedava la meitat de camí, que eren les 4:30 de la nit i el nostre estat físic penos, Germán em comento d'arribar fins a la Mola i retirar-nos en el Coll de ses Tenalles, un lloc fàcil de trobar i comunicat perquè Tina ens vingués a buscar. A pesar de dir-me'l entre de debò i la broma, em vaig negar rotundament, havíem fet la meitat de camí i per collons faríem la resta costés el que costés. A German no fa falta repetir-li les coses dues vegades i va accedir a seguir i amb més pena que amb glòria iniciem la nostra marxa pels bells carrers de Sant Llorenç i tornant a trepitjar camins de cabra comencem a ascendir pels vessants de la mola. Al cap d'unes quantes hores d'una marxa pesada i cansada va començar a sortir un nou enemic, el sol el qual també va participar en el nostre retard ja acumulat i a multiplicar el nostre cansament i desesperació. Entre el punt de avituallament de Sant Llorenç i el següent, que es trobava a 13 quilòmetres no havia gens d'aigua i es noto, vagi si es va notar, va anar un camí tortuos en el qual li vaig dir a Germán que no es retardés i seguís el seu ritme doncs no volia ralentir-lo i amb això cansar-lo més del que estava. Durant aquest tram de 13 quilòmetres ho vaig passar realment malament, vaig començar a sofrir lipotimia i em vaig parar bastants vegades, més de les desitjades amb un gran mareig en camins molt perillosos per a perdre l'equilibri. Reconec que ho vaig passar excessivament malament tement seriosament per mi. Fins i tot vaig arribar a demanar, amb molta pena, aigua a alguns companys que m'anaven avançant-me i es paraven preguntant el meu estat de salut que molt amablement em van oferir. Com vaig poder vaig seguir caminant un *largísimo tros o pot ser que no ho era però al meu em va semblar inoblidable, amb el sol pegant-me sense parar en el cos i fent que sués la poc aigua que em quedava en el cos fins a arribar a la urbanització de Cavall Bernat, una urbanització en la qual no vaig trobar cap font per a calmar la increïble sed que tenia i pregunti a dues o tres companys on dimonis es trobava el punt de avituallament i tots amb la mateixa resposta “ja deu estar prop” “ha d'estar per aquí" però jo seguia caminant sense trobar-lo fins que per fi, des de lluny, al prendre una corba, ho vaig trobar i accelerant amb un pas penós i els muscles destrossats per la motxilla, vaig arribar fins a l'i vaig començar a beure com un boig.
Aquest punt era el de Rigués de les Arenes on havia un munt de gent i que van veure els meus ulls, en aquest punt havia Donuts, Xocolata, Suc i galetes amb Xocolata allò em va semblar el edén i tot un oasi en el qual em vaig servir a gust. Just a l'arribar vaig rebre una cridada, la de Germán preguntant on estava i l'hi vaig dir, em va comentar que estava llavors a uns pocs metres, darrere d'un cotxe dels Mossos d´Esquadra i que anés cap a l'i això vaig fer. Ho vaig trobar malament, molt malament físicament i jo ho estava també i en la meva desesperació de cansament li vaig dir una mica del com ara em penedeixo però no m'avergonyeixo de recordar-lo, “Germán, això s'ha acabat per a mi, no puc seguir més” tenia els peus destrossats igual que l'esquena però l'em va dir “Xoxe, tinc un esquinç de turmell, l'altre està obert i tot just puc caminar però penso arribar fins a Montserrat ja que estic aquí, a 22 quilòmetres de la meta, no ho deixare ara i tu vindras amb mi” em va comentar que tot era psicològic i que si el, a pesar de la seva lamentable situació de salut podia seguir i fins i tot acabar, jo també podria i em va animar, em va animar moltíssim atès que el meu estat anímic era patètic i vam començar a caminar.
Un poc davant i després de moltíssims quilòmetres trobem l'anhelada meta des de lluny, era Montserrat i això ens va animar bastant, jo em vaig parar a fer-li fotos i Germán va cridar a Eva per a fer-li un resum de com estàvem (per cert, tenia un pollastre al Ast esperant-li a casa seva) i seguim caminant, aquesta vegada amb la moral pels núvols al veure aquesta muntanya llunyana però la vèiem i físicament destrossats.
Creuem Vacarisses i ens dirigim a Monistrol sense problemes encara que tornàvem a sofrir el problema de l'aigua i havia una font d'aigua gens més arribar A Monistrol i Germán va dir el més savi de la travessia “Aquesta aigua és mitja vida” quanta raó tenia, ja teníem sed i ni tan sols havíem començat a ascendir el Montserrat” Amb pena i separant-nos, cadascun al seu ritme comencem a ascendir la muntanya fins a arribar al cim, aquest cim que fa unes hores el donàvem per perdut, allà hi erem. El nostre objectiu s'havia complert, Tina va venir a buscar-nos i després d'uns minuts de repòs, celebració i dolor vam recollir els nostres diplomes i trofeus certificant la nostra arribada a la meta i haver aconseguit el nostre somni, realitzar la Matagalls-Montserrat en menys de 24 hores. Érem felices encara que físicament destrossats però ho aconseguim, 23 hores caminant, sofrint, pensant, suant però ho aconseguim.
D'aquesta caminada em sorgeixen diverses coses, si Germán o jo haguéssim anat sols, em sembla que cap hauria arribat a la meta, si vam dosar bé les forces es pot arribar i els problemes d'altres anys poden ser molt útils per als pròxims.
Espero que l'any que ve els quatre i els quals puguin venir amb nosaltres arribin i sentin el mateix que vam sentir Germán i jo. Espero que tota aquesta gent que diu “Ja són ganes de voler passar-lo malament” s'apunti i senti aquesta superació i coneixement del cos, de la força de la ment i de l'esperança”.
Gràcies C.E.Gracia per organitzar i muntar tan bé aquesta travessia i gràcies Germán per haver estat amb mi en tot moment i compartir amb mi aquesta meravella que hem realitzat.
Montanya | 
Següent | 
Anterior | 
Comentaris (1) | 
Retroenllaços (0)
Comentaris
Menú
Cerca
Calendari
| « | Juliol 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
| 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
| 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
| 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
| 28 | 29 | 30 | 31 | |||
Fins l'any vinent, company...
Novus... | 26/09/2005, 16:18